Entretingut cap de setmana al Pirineu aragonès, al Valle de Tena, on ens hem animat a pujar el cim del Balaitús, amb les motxilles carregades de provisions i roba per passar la nit al seu cim, en un hotel del 1000 estrelles.
 |
| Gorg Helado i el Balaitús de fons |
El Balaitús és el primer tresmil que trobem al Pirineu si venim des de l'Atlàntic, un bitxo pedregós que obliga a salvar un desnivell de 1700m si el vols coronar. A més, dista de ser un pic tècnicament fàcil, ja que hi ha grimpades empinades i aèrees per la zona de la Gran Diagonal.
Tot i així, la nit que hi vam passar ens va regalar una posta de i sortida de Sol brutals, unes vistes excepcionals i una aventura per recordar tota la vida amb aquests 4 intrèpids que vam voler que el Balaitús ens conquistés per sempre!
 |
| Posta de Sol des del cim |
L'aventura va començar a les 7:30 del matí sortint des del Vendrell amb tota la tropa de feres que volíem desvirgar-nos en aquesta activitat tan atractiva per la nostra inquietud com pot ser dormir dalt de tot de la cima d'un pic. I si és un 3.000 encara ens posa més insaciables i àvids d'aventura.
Però això encara no ho sabíem perquè no teníem destí escollit. Entre els candidats hi teníem el Cotiella, i el Robiñera, pics força alts i molt desconeguts, però estratègicament situats per tenir vistes dels massissos més escarpats i captivadors dels Pirineus. No obstant, esmorzant a Monzón, de camí, vam decidir finalment escollir el Balaitús, un 3.144 que està en una zona que no freqüentem del Pirineu, després de trucar al Refugi de Respomuso i assegurar-nos que no hi hauria neu.
En el llibre que tinc "30 vivacs en cumbres del Pirineo" de Jon Pérez Feito, el Balaitús hi figurava com un galant del Pirineu, difícil d'accedir-hi:
"No es el más alto ni el más guapo de sus hermanos de 3.000 metros. Quizá por eso el Balaitús decidió vestirse de inaccesibilidad, obligando a cualquiera de sus pretendientes, vengan por donde vengan, a salvar un desnivel mínimo superior a 1.500m y a afontar una ascensión que dista bastante de ser técnicamente fácil. A cambio, esta montaña ofrece a quien se atreva con todos los obstáculos la recompensa de una de las cimas más cómodas de entre todas "las grandes", con multitud de corraletas en las que pasar una buena noche, arrullados por el silbido perenne que el trípode de la cima emite al viento."
La veritat és que semblava tenir tots els ingredients per satisfer les demandes d'uns intrèpids aventurers sense experiència en aquestes empreses, amb ganes de pic exigent però també a la recerca d'un bivac segur a dalt de tot per a 4 persones. Si és que ho volem tot...
 |
| L'ombra del Balaitús en direcció a l'oest de bon matí |
El Balaitús no és gaire conegut per les nostres contrades, ja que és un pic molt occidental, però en algunes ocasions l'havia vist des de lluny. Feia un any, pujant als Picos de los Infiernos, havia tingut l'ocasió d'admirar la seva prominència, erigint-se com un massís rocós i senyorial, sense ningú que el superés en estatura al seu darrera.
 |
| El massís del Balaitús al fons, en una foto de l'agost de 2016 pujant als Picos de los Infiernos |
Dit i fet, ens dirigim cap al Valle de Tena, concretament cap a Sállent de Gállego, des d'on ens desviarem de la calçada antiga que uneix Formigal amb Sállent i prendrem una carretera estreta que en uns pocs minuts en deixa al Embalse de la Sarra, on aparquem el cotxe i ens disposem a arrancar. Anem carregats com a mules, de veritat que no volem ni saber quants quilos carreguem a l'esquena, i és que no ens falta de res ni de roba ni d'aliment (comptem les 2 ampolles de vi com a aliment). Massa equipats per un bivac en altura... però després ho disfrutarem. Evidentment, ens deixem el mateix de sempre:
la crema solar!!!
I és així que preguntem a la gent que ens trobem a l'inici de l'excursió si tenen una mica de crema per intentar no rostir-nos davant d'un dia tan espectacular i radiant, sense ni tan sols un núvol! I vés per on, que els primers a qui preguntem són tres excursionistes que també s'estan preparant per pujar... a fer el mateix que nosaltres!! Bivaquejar dalt de la cima... I la nostra gran sorpresa apareix quan, xerrant, un d'ells ens comenta que té un blog on explica les seves aventures quan bivaqueja a les altures... i resulta que és el blog que hem utilitzat per triar la ruta davui!! Vaja, que ens hem topat de bones a primeres amb gent experimentada que exposa les seves aventures en blogs (davidmalabarista) , revistes (com la Desnivel, de la qual Alberto n'és un habitual redactor) i inclús algun que altre llibre. Esperem que, si ens llegeixen, sentin el nostre agraïment pels consells i les nocions que ens van aportar en aquesta tan desconeguda per nosaltres activitat del bivac en cima, sempre sent amables amb nosaltres i des de la més veritable humilitat.
Per cert, si us voleu informar bé de rutes i propostes per dormir en cimes, aquí us deixo l'enllaç d'en David:
 |
| Carlos, Alberto i David, bivaquejadors habituals |
La ruta no té pèrdua, nosaltres vam decidir no pujar pel refugi de Respomuso i després per la Brecha Latour, sinó seguir el GR 11 fins al Paso del Pino, on el cartell indica un gir a l'esquerra (cap al nord) i deixarem el GR 11 per continuar en direcció als Ibones de Arriel, i des d'allà enfilar el pedregar cap amunt fins els ibons.
 |
| Ruta de pujada i de baixada, pels ibons d'Arriel i la Gran Diagonal |
Un cop allà, seguim fins a l'ibon gran, Ibon de Arriel Alto, i girar cap a la dreta per seguir amunt darrera d'una cornissa gegant que amaga el camí que escalarem. Dalt, al Gorg Helado, seguirem les fites que ens conduiran cap a la Gran Diagonal. Observem la cova Andre Michaud amb... una tenda a dins!... i seguim entre el caos de roques cap amunt, seguint la diagonal que traça el camí, SEMPRE seguint les fites, no té pèrdua si les seguim.
Val a dir que s'han d'utilitzar les mans sí o sí. És una ascenció tècnica i, pel desnivell afegit, dura. S'han d'anar fent grimpades en alguns punts, i si vas carregat amb una gran motxilla, resulta una mica incòmode el poder grimpar en condicions, i s'ha de vigilar de no perdre l'equilibri, ja que hi ha un bon pati a baix... No val a badar.
Dalt de tot hi ha bastantes corraletas on dormir, nosaltres en vam comptar més de 6. Per tant, creiem que és una bona muntanya on dormir si hi vas una bona colla. Nosaltres en vam utilitzar 3 que estaven molt juntes, una mica sota la cima, cap al nord, a la vora de l'abisme i amb vistes al nord, on vèiem la planície francesa i les llums de Tarbes, Pau i inclús creiem que Toulouse, i vistes a l'est, amb el massís del Vignemale imponent rera el pic de la Gran Facha, els Picos de los Infiernos, i els pics d'Ordesa darrera el Vignemale (Taillón, Monte Perdido...) Vaja, un espectacle de vistes.
Les vistes, al·lucinants, i no tant de fred com pensàvem. Les corraletas ens van protegir del poc vent que va fer i inclús vam veure sortir la Lluna, ataronjada i espectacular, quasi plena, emetent una llum brutal.
Una bonica experiència que esperem repetir!!
Que bueno coincidir!! Bonito relato! Me ha hecho mucha gracia lo de "vivaqueadores habituales" ...ja ja ja! No lo había visto así, pero sí, cierto es que estamos "enganchados" a lo de vivaquear en cumbres...
ResponEliminaPara la próxima, lastar un poco menos la mochila!!
Sí, sí, intentaremos meter menos peso, aunque disfrutaremos de una calidad de vida más baja!! jajaja ya viste que no nos faltó de nada. Pero sí... hay que reducir peso y volumen, lo que llevamos parece una broma.
EliminaHasta la próxima que coincidamos!!!